Un cop d'ull a la història del ball de diables
La dècada dels vuitanta, a les acaballes del segle passat, constitueix un període excepcionalment interessant pel que fa a la trajectòria històrica de les festes populars i de les manifestacions que les conformen. És un període de recuperacions, re-invencions i creativitat que atorga al carrer un protagonisme com a espai lúdic, de relació i cultura que no havia tingut en molts anys.
En aquests anys apareixen a Catalunya nombroses colles de foc que, més o menys inspirades en els models històrics -els balls de diables existents en algunes poblacions del Penedès i el Camp de Tarragona- aporten un nou component a les revitalitzades festes majors del país.
Aquest fenomen s'ha justificat a partir de diversos factors:
- L'organització del correfoc a la festa de la Mercè, que porta a Barcelona balls de diables, dracs i altre vestiari de foc procedents del Camp i el Penedès.
- L'existència d'un grup de teatre, els Comediants, que incorpora en els seus muntatges no pocs elements del que, genèricament, anomenem tradició popular. No cal insistir en la influència d'espectacles com Dimonis en la popularització d'una forma d'utilitzar el foc i la pirotècnia en la festa de carrer.
- La fira de teatre de Tàrrega que serveix de caixa de ressonància per als espectacles de Comediants.
- La Trobada de Diables de Catalunya, per Sant Joan, nascuda el 1981 per iniciativa d'una colla històrica -la de l'Arboç del Penedès- i que motiva, o contribueix a la creació de diverses colles que tenen en la Trobada la més important, sinó l'única, sortida fora vila.
- La irrupció dels animadors socio-culturals, més o menys professionalitzats, al servei del moviment associatiu o de les administracions, que veuen en la creació de colles de foc, un element dinamitzador de l'activitat juvenil.
- La recerca de signes d'identitat locals que fan de la creació de grups festius una forma de dotar-se de referents propis que caracteritzen la festa.
Tot aquest conjunt de factors, i altres que hauríem de considerar en cada àmbit concret, expliquen aquest coneixement espectacular que, entre 1980 i 1990, multiplica per deu el nombre de colles, i de correfocs, tot i que s'ha de matisar en aquest increment la manca de continuïtat d'una part d'aquestes agrupacions. Amb tot, el creixement s'ha consolidat plenament i avui el panorama de grups de foc -diables o bestiari- és força més ric i complex que fa uns anys.
El ball de diables, en la seva denominació històrica, és una manifestació del folklore que havia estat present, fins aquest esclat quantitatiu dels anys vuitanta, en comarques com el Penedès, el Garraf, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat.
Els seus components caminen o salten sota el foc de les carretilles, artificis pirotècnics consistents en un coet sense canya que es col·loca en un clau llarg a l'extrem d'una maça, bastó o forca i que, un cop encesos, produeixen en girar l'efecte de paraigua de foc que caracteritza als diables. En moltes poblacions el ball de diables té una representació teatral de carrer o ball parlat que figura l'enfrontament entre el bé i el mal i en la qual els diables són derrotats per un àngel.
A la tradició, podem diferenciar dos grans models pel que fa a les característiques del ball. El primer, el trobem principalment a les comarques del Penedès, el Garraf i a una part del Camp de Tarragona; el segon, al Baix Camps i al Priorat. Les variants entre les dues tipologies del ball corresponen a l'estructura i dinàmica de les colles, la definició de personatges dins el grup i la tècnica de confecció de la indumentària.
A partir de l'existència d'una representació teatral o ball parlat, els balls de diables del Penedès i el Camp o de ball de diables amb parlaments, s'organitzen en colles formades por un nombre determinat de components, amb uns personatges definits que bàsicament són Llucifer, la Diablessa (als quals segueixen un nombre variable de diables) i l'Àngel, que s'identifica normalment amb Sant Miquel i que pot comptar amb un o més ajudants.
Els vestits són fets de roba gruixuda de sac, amb motius decoratius pintats. Els vestits dels diables d'una mateixa colla, a excepció dels del Llucifer i la Diablessa, que porten una indumentària que els identifica. Llucifer porta capa i un barret amb banyes que imita el d'alguna dignitat eclesiàstica -una tiara o mitra-. La Diablessa, amb faldilles i barret, és interpretada per un home. Cada diable porta una maça, a excepció del Llucifer que porta un Ceptrot, en el qual pot col·locar un bon nombre de carretilles. Els Àngels, interpretats per mainada, van vestits de blanc. Sant Miquel porta escut i una espasa a la mà.
L'acompanyament musical del ball de diables és fet amb tabals o timbals. Hi ha uns personatges encarregats de portar la pirotècnia que es situen darrera els tabalers.
Els balls de diables penedesencs formen part de les comitives de festa major, junt amb els gegants, els bastoners i altres danses. A més de la representació del ball parlat, els diables reciten versots satírics, que canvien cada any, sobre persones i esdeveniments d'actualitat a cada població.
Els balls de diables de les poblacions del Baix Camp i el Priorat, són balls de diables sense parlaments. Van tenir, potser en altres temps, una dinàmica semblant als primers. en l'etapa en que el ball de diables de Reus va estar vinculat al gremi de boters -fins al primer terç del segle XIX- sabem que havia existit la representació del ball parlat, però aquesta es va perdre a partir del segon terç del del segle XIX. Allò que ha caracteritzar, almenys des del segle XIX, el ball de diables en les poblacions del Baix Camps i Priorat ha estat la inexistència d'una representació o ball parlat propi de diables.
El ball consisteix a evolucionar disparant un gran nombre de carretiles, sense cap mena de coreografia. En moltes poblacions no hi consta tampoc cap mena d'acompanyament musical. A Reus, al segle XVIII, hi ha documentada la utilització de timbals per acompanyar el ball de diables.
Es coneix també l'anomenat ball de Sant Miquel, representat al Baix Camps a finals del segle passat. El seu argument ens recorda en bona mesura el ball de diables. El seu argument ens recorda en bona mesura el ball de diables. Tanmateix, malgrat l'identificació que s'ha fet del ball de Sant Miquel amb el de diables, en aquest cas podem afirmar que es tracta de dos balls diferents, si més no en la segona meitat del segle XIX.
Tampoc hi ha notícies que els diables del Baix Camps o del Priorat diguessin versots. Hi ha, però, un personatge -el diable burlesc- que apareix a la majoria de balls parlats de la zona i que és formalment idèntic al del ball de diables. El seu paper és el d'actuar com a iniciador de la representació, marcant l'espai; recitar uns versos satírics a l'acabar, que res tenen a veure amb l'argument de l'obra, i passar el plateret, tot captant diners per a la colla. La presència del diable burlesc és una constant en els diversos balls parlats.
Com a conseqüència de la manca d'una representació, no hi ha personatges definits dins el ball de diables, i tampoc un nombre fix de components a cada sortida. Els balls de diables del Baix Camp i el Priorat no han estat organitzats històricament en colles, fent l'excepció de l'etapa gremial de Reus.
La indumentària és de propietat particular o de lloguer. Cada diable porta les seves carretilles en un sarró o civader. Ocasionalment, en sortides de recorregut considerable, es constat la participació d'ajudants que porten civaders amb carretilles per a un diable. Els vestits són de roba gruixuda, antigament sac de lli, amb motius decoratius retallats de roba i cosits al damunt de la base.
Els diables del Baix Camp i el Priorat tenien el seu espai preferent d'aparició en les solemnitats cíviques i religioses -entrada d'un personatge a la vila, processó de trasllat d'una imatge- però l'evolució dels darrers anys s'ha fet notar. En l'actualitat, diverses poblacions del Baix Camp i el Priorat compten amb una colla estable, amb una estructura associativa semblant a les d'arreu del país. L'única festa que conserva el seu caire obert, pel que fa a la presència de particulars amb el seu vestit, és la processó de la Mare de Déu de la Riera a les Borges del Camp. Hi podríem sumar els trasllats solemnes de la Mare de Déu de Misericòrdia a Reus, i alguna experiència puntual.
El mos dels diables ha entrat, des dels anys vuitanta, en una nova etapa de la seva història. Una història documentada des dels temps medievals, en la qual és difícil establir els orígens del personatge. De fet, el ball de diables tal com el coneixem avui, existeix clarament al segle XVIII. Abans, i des del segle XIV, trobem diables que participen en les festes i seguicis populars, que s'enfronten a Sant Miquel i els seus àngels o que utilitzen pirotècnia. Els coneguts "diables" de la Patum de Berga -em refereixo evidentment als personantges del Salt de Maces i els Plens- són una altre versió d'aquesta escenificació de lluita entre el bé i el mal, formalment prou semblants als personatges que, en altres viles i ciutats, apareixen descrits al segle XVI. En aquest segle trobem diablots acompanyant el drac de Vilafranca del Penedès o la mulassa de Vilanova, aleshores de foc. També cal considerar els diables -màscares d'hivern que apareixen en les representacions de teatre popular de la festa de Sant Antoni Abad.
Tot plegat i fent una síntesi excessiva, però necessària, podem parlar dels diables festius com a màscares encarregades de la creació i preservació de l'espai festiu, amb dret a exercir la crítica i la sàtira, que participen en representacions de teatre popular, generalment associades al dimoni del cristianisme, figurant la lluita entre el bé i el mal.
Potser resta preguntar-se, per acabar, com es re-defineix tot aquest simbolisme antic en el context de les noves colles urbanes. Probablement el cristianisme, entès més com a referent cultural que com a sistema de creences, aporta més la forma que el contingut. Els diables, quan ho fan, s'enfronten a mals ben concrets: la injustícia, la degradació del medi ambient, l'opressió nacional, el racisme, la repressió de la llibertat de consciència. Aquests són, entre d'altres, temes que motiven els versots dels diables i mobilitzen les colles més enllà dels seus escenaris d'actuació habituals. Si el bé és l'ordre establert, amb les seves desigualtats i injustícies, el mal pot ser encara la llibertat de pensament, la capacitat de crítica, la renovació... Contra aquest esperit, festiu i engrescador, dels diables festius, els àngels no hi poden fer res.
Salvador Palomar
Etnòleg. Reus (Baix Camp).
Coordinador de l'associació Carrutxa
Membre del ball de diables e Reus entre 1980 i 1990
